«La que segueix és la història real de tots aquests anys de silenci. Aquesta és, en suma, la base oculta de l’iceberg no sempre blanc, la punta del qual va quedar tímidament a la vista fa uns mesos, en les ones d’una freda nit de gener. Aquella nit vaig explicar només el que es diu. El que no es diu està escrit aquí. La veritat és aquesta. Ara és vostra». Alejandro Palomas, del pròleg.

Aquest és el llibre més lluminós, impactant i real que algú pot escriure. Després d’una infantesa marcada pels abusos sexuals, anys d’etern assetjament escolar i una hipersensibilitat que no poques vegades el va dur a tocar del suïcidi, Alejandro Palomas construeix en aquestes pàgines un relat serè i electritzant en què sobrevola sense filtres els records de la infantesa, la relació excepcional amb la seva mare, l’ombra d’un pare finalment desaparegut i el poder de la imaginació i de l’escriptura com a última taula de salvació. Aquest és el testimoni més sincer d’un home que va apostar per viure i ho va aconseguir gràcies a la seva passió per inventar i compartir mons, sempre des de la tendresa i l’humor, i que ara transforma la seva vida en la més gran de les històries.

La literatura li va permetre crear universos imaginaris millors que la vida que l’envoltava i amb els anys aquestes ficcions l’han ajudat a trobar les paraules per mostrar tota la veritat.

Això no es diu no tan sols dona veu a moltes altres veus que no poden ni saben com fer-se sentir, sinó que ens regala una lliçó necessària: la fortalesa de saber i poder-ho explicar.

La casa dels caps de setmana era la il·lusió de l’Oriol i l’Anna: un espai idíl·lic, perfecte perquè la nena, la Blanca —i anys a venir les netes Sara i Carla— juguessin al bosc, es fessin grans, descobrissin el món. I ho ha estat… gairebé sempre. Perquè la casa també és un lloc d’ombres que s’acumulen lentament. L’escenari d’uns fets silenciosos, callats, que al llarg dels anys van viciant l’atmosfera de la vida familiar, convertits en una presència sòrdida indefugible que ho tenyeix tot, una pressió creixent que sembla exigir alguna mena de resposta, un alliberament

Una investigació esfereïdora que destapa uns fets ocults i silenciats durant dècades: els abusos sexuals, els maltractaments físics i psíquics, l’explotació laboral i les pràctiques mèdiques dubtoses que van patir milers de nens als internats religiosos i de l’Estat durant el franquisme i fins ben entrada la democràcia.

Un exercici de periodisme de primer ordre, que dóna veu a víctimes i testimonis i denuncia amb noms i cognoms la suposada superioritat moral al servei de les més baixes passions. Montse Armengou i Ricard Belis, amb l’orgull del periodisme compromès com a bandera, volen oferir als damnificats la reparació que no els donen les institucions i facilitar que se sàpiga què va passar en aquells internats, amb aquesta infantesa tan injustament tractada.