Wingham (Ontario) Canadà, 10 de juliol de 1931-

Donat a conèixer el passat mes d’octubre, el Premi Nobel de Literatura, que es va entregar ahir juntament amb els premis de les altres disciplines, ha estat concedit aquest any a l’escriptora canadenca Alice Munro. El seu delicat estat de salut, actualment té 82 anys, ha impedit a l’autora poder viatjar a Estocolm per rebre en persona el premi, dotat amb uns 900.000 euros. Es tracta del primer Premi Nobel de Literatura que s’atorga a un autor o autora d’orígen canadenc i el tretzè que es concedeix a una dona. L’acte d’entrega del Premi  coincideix tristement amb la recent mort, als 94 anys, d’una de les tretze escriptores guardonades amb el Nobel de literatura, Doris Lessing que el va rebre l’any 2007.

Alice Munro va començar escrivint d’adolescent però no va publicar el seu primer conte, The dimensions of a shadow fins l’any 1950, mentre estava estudiant Filologia anglesa i Periodisme a la Universitat. Aquests estudis, a més a més, els va compaginar amb diverses feines com ara camarera, venedora de tabac i auxiliar de biblioteca. Va deixar la Universitat i es va casar amb James Munro amb qui va tenir quatre filles i amb qui l’any 1963 va obrir una llibreria a la ciutat de Victoria, Munro’s Books, que avui en dia està en ple funcionament després de 40 anys. Tot i cuidar a les seves filles i la feina de la llibreria, Alice sempre trobava una estona per anar escrivint, que sovint coincidia amb la migdiada de les seves filles. Els seus relats s’explicaven a la CBC, la ràdio nacional de Canadà per la qual cosa va fer-se molt popular al seu país. L’any 1968 va rebre el premi literari més important del Canadà, el Premi Governador General amb el llibre de relats Dance of the happy shades. En aquell moment, la canadenca era una literatura emergent que intentava trobar el seu propi espai enmig de les potents literatures anglesa, dels Estats Units o francesa.

L’any 1972, Alice Munro es va divorciar i es va traslladar a viure a Ontario per ser Escriptora resident a la West University of Ontario, on la van nomenar Doctora Honoris Causa l’any 1976. Aquell mateix any es va casar amb un cartògraf i geògraf d’aquella Universitat, Gerald Fremlin. L’any 1978 va rebre per segona vegada el Premi Governador General pel llibre de relats Who do you think you are? L’any 1982 va ser nomenada Escriptora visitant a les Universitats de Colúmbia Britànica (Canadà) i Queensland (Austràlia) i l’any 1986 va rebre, per tercera vegada, el Premi Governador General de literatura per The progress of love.

Els seus relats s’han pogut llegir habitualment a revistes culturals i literàries com Paris review, The New Yorker o The Atlantic i ha arribat a publicar una quinzena llibres de contes i relats enllaçats. La seva narrativa es caracteritza per ser molt local, sovint se situa en un poble petit i rural, amb protagonistes femenines que s’enfronten a les tradicions i que posen en evidència les contradiccions de la vida. La trama és poc rellevant però els contes d’Alice Munro tenen una profunditat emocional i literària d’una novel·la. De fet, ella mateixa ha declarat que sempre havia pensat que, quan tingués temps, li agradaria escriure una novel·la, però que quan va ser el moment de fer-ho, es va adonar que havia après a escriure fent contes i que era el gènere amb el que se sentia més còmode. Així doncs, Alice Munro va passar de ser “una mestressa de casa que trobava temps per escriure contes” a ser la pionera del realisme modern canadenc, “la Txékhov canadenca” (o la “nostra Txékhov” com diuen els seus compatriotes) i les seves obres han estat traduïdes a una vintena d’idiomes.

L’any 2002 la seva filla Sheila va escriure Lives of mothers & daughters. Growing up with Alice Munro, unes memòries d’infància que expliquen com era créixer al costat d’una escriptora com la seva mare, però que també s’endinsa en la seva història familiar des de que els seus avantpassats van arribar a Canadà des d’Escòcia a principis del s.XIX.

Després de publicar Vista des de Castelrock (2006), un llibre de contes sobre la seva família, Alice Munro va anunciar que es retirava, però després de sis mesos de “vida tranquila” va adonar-se que s’avorria molt i que no podia deixar de fer el que havia fet durant tota la vida, que era escriure. Des de llavors ha publicat dos llibres de contes més, Massa felicitat (2009) i Estimada vida (2012) que inclou una part final autobiogràfica “no sempre del tot fidel als fets” tal com diu l’autora i que “són les primeres i les darreres paraules-i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida.” Amb aquestes paraules posa punt i final a la seva carrera d’escriptora, tot i que qui sap si de manera definitiva.

En els darrers anys, Munro ha rebut els guardons internacionals més prestigiosos com el premi Man Booker International prize l’any 2009 i enguany el premi Nobel de literatura. Segons el jurat del Nobel “Munro és cèlebre per la seva afinada manera d’explicar històries, que es caracteritzen per la claredat i el realisme psicològic. Alguns crítics la consideren la Txèkhov canadenca. Les seves històries se situen habitualment en ambients rurals, on la lluita per a una existència socialment acceptable sovint desemboca en relacions tenses i conflictes morals.” Se li ha concedit el Premi Nobel de Literatura per ser “la mestra del conte curt contemporani.” Alice va conèixer la notícia a través d’un missatge al contestador telefònic perquè va ser impossible localitzar-la abans que es fes pública la notícia. En saber-ho va declarar: “Espero que això faci que la gent vegi la narrativa breu com un art important, no només com allò amb el que practiques fins que no escrius una novel·la.”

El premi Nobel de Literatura va ser recollit a Estocolm per una de les filles d’Alice Munro, Jenny. Durant la setmana d’actes organitzats amb motiu de l’entrega dels premis de les diverses disciplines, es va projectar una entrevista, Alice Munro: In her own words, gravada al Canadà on Alice recorda els seus inicis com a escriptora, el temps passat a la llibreria que va obrir amb el seu primer marit a Victoria o com li agradaria que els seus relats impactéssin en els seus lectors.