(Barcelona, 1 de febrer de 1917- Madrid, 8 d’abril de 2013).

L’última ambició de José Luis Sampedro era morir-se sense molestar a ningú. I així va ser. La seva família va respectar escrupolosament el desig de Sampedro de no convertir la seva mort en un circ mediàtic i per això no va fer pública la seva defunció fins passats un parell de dies. Escriptor, humanista i economista, va treballar sempre des de diferents vessants per a “una economia més humana, més solidaria capaç de contribuir a desenvolupar la dignitat dels pobles”.

Tot i néixer a Barcelona, passà la seva infància a Tànger, una ciutat on àrabs, jueus, catòlics, ortodoxos i els que no ho eren, convivien sense conflictes. Després d’una breu estada a Sòria, on va descobrir la seva passió per la lectura i tres anys al “paradís” d’Aranjuez, tal com ell ho recordava, va guanyar unes oposicions per fer d’aduaner a Santander i allí el va ensopegar la Guerra Civil. Encara que provenia d’una família més aviat conservadora, va lluitar en el bàndol republicà. L’any 1937, quan els nacionals van vèncer al nord d’Espanya, el van passar a les files franquistes.

Acabada la guerra, va estudiar econòmiques i va ser catedràtic d’Estructura Econòmica de la Universidad Complutense de Madrid. Va compaginar la docència amb diversos càrrecs al Banco Exterior de España i va ser professor de molts aspirants a economistes que, més endavant, tindrien càrrecs de gran responsabilitat (entre ells diversos ministres d’economia). A finals dels anys seixanta va optar per exercir de professor visitant a universitats angleses i nord-americanes. La manca de llibertat que es vivia durant l’època franquista a les universitats espanyoles va ser el motiu pel qual va prendre aquesta decisió. És també durant aquesta època, quan va crear, juntament amb els professors Aranguren i Tierno Galván destituïts de la Universitat Complutense pel règim del moment, el Centro de Estudios e Investigacions (CEISA) que seria clausurat pel govern franquista tres anys després.

Quan va tornar a Espanya, ja en plena Transició, va demanar una excedència a la Universitat Complutense de Madrid, va tornar al Banco Exterior com a economista assessor i, de l’any 1977 a 1979, va ser Senador a les primeres Corts democràtiques espanyoles, càrrec pel qual el va designar el rei.

La seva obra literària és molt àmplia, doncs va començar a escriure els anys 40, malgrat que les seves dues primeres novel·les van restar inèdites fins el 1994. No va ser fins l’any 1952 que es va publicar la seva primera novel·la, Congreso en Estocolmo. És, però, partir de la seva jubilació quan es va poder dedicar a l’escriptura amb més intensitat amb obres dedicades a l’economia i a les seves tesis i, especialment a la literatura. L’època de més èxits literaris coincideix, tristament, amb la mort l’any 1986 de la seva esposa Isabel Pellicer.

L’any 1990 va ser nomenat membre de la Real Acadèmia Espanyola ocupant el silló F. L’any 2003 es va casar amb l’escriptora, poetessa i traductora Olga Lucas, amb qui va col·laborar en algunes de les seves obres. En aquest període també li van anar atorgant premis i distincions com a reconeixement a la seva carrera, com l’any 2010 en que va rebre el Orden de las Artes y las Letras de España per “la seva excel·lent trajectòria literària i pel seu pensament compromès amb els problemes del seu temps” i el 2011 que va rebre el Premio Nacional de las Letras Españolas.

José Luis Sampedro sempre va defensar els valors, la llibertat de pensament i l’humanisme davant dels interesos econòmics i del capitalisme i creia fermament que l’economia havia d’ajudar a desenvolupar les persones. “Hay dos tipos de economistas: los que trabajan para hacer más ricos a los ricos y los que trabajamos para hacer menos pobres a los pobres”, deia. Per això, sempre denunciava les injustícies per tots els mitjans que tenia a l’abast. Aquest pensament el va transmetre en el pròleg titulat Jo també del manifest Indigneu-vos de Stéphane Hessel, publicat l’any 2011. Tots dos es van convertir, als noranta-cinc anys, en autors de capçalera del moviment del 15-M i els Indignats que va sorgir a Espanya en resposta la greu crisi econòmica i a les retallades dels governs, arribant a tenir gran influència en d’altres països europeus. Tant Sampedro com Hessel van recolzar aquests moviments tan activament com les limitacions de l’edat els van permetre. Amb dos mesos de diferència, els dos autors nascuts l’any 1917, van morir, deixant orfes a tots els defensors d’un canvi de model econòmic per aconseguir una societat més justa i més centrada en les persones.

Bibliografia:

Obres econòmiques:

• Principios prácticos de localización industrial (1957)
• Realidad económica y análisis estructural (1959)
• Las fuerzas económicas de nuestro tiempo (1967)
• Conciencia del subdesarrollo (1973)
• Inflación: una versión completa (1976)
• El mercado y nosotros  (1982)
• El mercado y la globalización (2002)
• Los mongoles en Bagdad (2003)
• Sobre política, mercado y convivencia (2006)
• Economía humanista. Algo más que cifras (2009)

Novel·les:

• La estatua de Adolfo Espejo (1939) Inèdita fins 1994.
• La sombra de los días (1947) Inèdita fins 1994.
• Congreso de Estocolmo (1952)
• El río que nos lleva (1961)
• El caballo desnudo (1970)
• Octubre, octubre (1981)
• La sonrisa etrusca (1985)
• La vieja sirena (1990)
• Real sitio (1993)
• El amante lesbiano (2000)
• La senda del drago (2006)
• Cuarteto para un solista (2011) Amb la col·laboració d’Olga Lucas.
• Monte Sinaí (2012)

Contes:

• Mar de fondo (1992)
• Mientras la tierra gira (1993)

Altres:

• Escribir es vivir (2005) Autobiografia escrita amb la col·laboració d’Olga Lucas.
• La escritura necesaria (2006) Assaig-diàleg sobre les seves novel·les i la seva vida.
• La ciencia y la vida (2008) Diàleg amb el cardiòleg Valentí Fuster a cura d’Olga Lucas.
• Reacciona (2011)

I a més a més:

• Hessel, Stephane. ¡Indignaos!: un alegato contra la indiferencia y a favor de la insurrección pacífica. Barcelona: Destino, 2011. Pròleg de José Luis Sampedro.