Josep Benet i Morell, advocat, historiador, editor, activista polític i cultural, neix el 14 d’abril de 1920 a Cervera, ciutat on és batejat el dia de la Verge de Montserrat, avui fa cent anys. Sorneguer, l’autor a les seves memòries en diu d’aquestes coincidències de dates :

«I, certament, durant la meva ja llarga vida, he estat sempre republicà -de la República Catalana!- i montserratí».

D’infant i de jove entomà amb gran resiliència la separació dels pares, la mort d’un germà també escolà, la situació de privacions, l’assassinat del seu pare, la recança de no poder-hi haver parlat mai… Acollit per parents de la família materna residents a Sant Andreu, propietaris d’una xocolateria i d’una lleteria, rebé una sòlida formació humanista com a escolà a Montserrat i seguidament, com a estudiant fàmul -un fort contrast humà amb el santuari- a l’Institut Ramon Llull, escola continuadora dels jesuïtes després de la dissolució d’aquest orde per la República.

Catòlic, simpatitzà i participà en el moviment fejocista i la democràcia cristiana incipient. Amant de la lectura, de seguida els seus neguits foren la política i l’organització social. Treball, estudis i context familiar li donaren un amplíssim coneixement de les tensions, de les divergències i solidaritats socials de la seva època. Impenitent lector de premsa, començà a fer un arxiu de retalls periodístics i també una biblioteca personal dins la modèstia del seu pressupost. El seu lleure preferit a les tardes, havent treballat al matí a la lleteria dels seus familiars, era la lectura a la Biblioteca Popular Ignasi Iglésias de Sant Andreu, inaugurada el 1935, tal com recorda a les seves memòries:

«En aquesta biblioteca, hi passaria un nombre incalculable d’hores llegint, sense gairebé cap ordre –sense mestratge, guiat només per la meva intuïció i el meu afany de saber–, un nombre considerable de llibres, abans d’anar al front, l’abril de 1938, i després de tornar-ne. Aquesta lectura seria completada amb els llibres que adquiria, amb els meus modestos estalvis, a les parades de llibres vells de Santa Mònica, prop de les Drassanes, i en les llibreries igualment de vell, del centre de de la ciutat, que vaig començar a visitar.»

Lleial a la República malgrat els afrosos crims a la reraguarda, formà part de la lleva del biberó i enviat al front durant quatre mesos, on fou ferit de metralla en un accident. Recuperat, se li manifestà la tuberculosi i fou declarat inútil total. El dia de l’entrada de les tropes franquistes a Sant Andreu, el 27 de gener de 1939, es feu un íntim jurament personal de fidelitat al combat per recuperar un règim democràtic i la llibertat nacional de Catalunya. Josep Benet tenia divuit anys.

En la dura postguerra assolirà acabar els estudis de dret a la Universitat de Barcelona. Forma amb un petit grup d’estudiants el Front Universitari de Catalunya. Secretari de Lluís Millet, no deixà de fer xarxa amb vistes a una reconciliació dels dos (o tres…) bàndols de la Guerra d’Espanya. Participà en nuclis resistents, en l’entronització de la Verge de Montserrat, en primeres edicions i intents de films en català, en la campanya contra Galinsoga, en les declaracions de l’Abat Escarré… Com a advocat es destacaria en la defensa de presos com ara l’esposa del dirigent comunista, i entreparents, Joan Comorera. Josep Benet, d’una manera o una altra, era a pertot. No en va Dionisio Ridruejo, franquista dissident, l’anomenà el guerrillero. També instigà i formà part de la Taula Rodona, germen de l’Assemblea de Catalunya (1966-1973).

Mort Franco al llit, s’endega l’incert procés de transició cap a la democràcia formal. Seria elegit senador a les primeres eleccions democràtiques de 1977 com a independent en la llista de l’Entesa dels Catalans. Redactor de l’avantprojecte de l’Estatut, també formà part del govern Tarradellas, del qual fou cessat a la primera de canvi.

A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya és elegit diputat de nou pel PSUC, presentat com a cap de llista independent, tot i ser un democratacristià i cristià de pedra picada. En els intents de negociació del primer govern, li retreuria a Raventós la seva renúncia a consensuar un govern de coalició :

«Però escolta, Joan, a l’oposició t’hi foten, però no t’hi poses tu!»

Durant la legislatura intentaria una infructuosa moció de censura a Jordi Pujol.
Si políticament fou apartat i no assolí d’arribar a cap lloc dirigent, la seva tasca fonamental fou la persistent lluita antifranquista, per la recuperació d’unes mínimes llibertats democràtiques i dels drets nacionals de Catalunya.

Aparcada la vida política activa, acceptà d’engegar i dirigir el Centre d’Història de Catalunya, de 1985 fins al 2000. Seguí treballant en obres de recuperació de figures afusellades pel franquisme de diferent adscripció ideològica, el treball fiscalitzador de Tarradellas i part de les seves memòries. Deixà pendents entre d’altres treballs la segona part d’aquestes memòries o l’esbós d’una biografia del metge valencià Joan Baptista Peset. Josep Poca, el seu col·laborador, ha editat amb encert els títols que ja tenia gairebé enllestits.

Bescantat per amplis sectors socials per la seva obra sobre Tarradellas o per les punyents crítiques a TVC, i fins i tot per no tenir una formació formal historiogràfica, allò cert és que els estudis de Benet estan molt ben documentats i que va han obert línies d’estudi per a conèixer la corrupció i les lluites intestines de l’exili català, o els recels entre exili i la política interior clandestina. Un contundent Fabian Estapé en deia a les seves memòries:

«Jo voldria recordar els dos grans llibres d’aquest historiador segarrenc Josep Benet que val la pena consultar: Catalunya sota el règim franquista i El president Tarradellas en els seus textos. Fins al dia d’avui, no hi ha hagut cap rèplica sòlida a cap de les tesis i fets explicats en el segon dels llibres citats, que mereixin una rectificació. Com gairebé sempre, Josep Benet tenia raó.»

«Josep Benet és de les persones més estimables que he conegut i de les més generoses que he tingut la sort de tractar. Crec que aquesta qualitat, de la qual ens hem beneficiat tots, ve donada, especialment, per l’encert que va tenir de casar-se amb Florència Ventura. Llàstima que no hagin tingut fills per traspassar aquest immens patrimoni humà, però en aquest sentit, queda clar que Josep Benet s’ha afillat Catalunya».

Fabian Estapé a De tots colors, any 2000.

Cal destacar, per acabar, el què es podria anomenar l’obra indirecta de Benet en promoure dins de l’activisme cultural la iniciativa de les Edicions Catalanes de París, paral·lela a la mítica editorial Ruedo Ibérico, amb un catàleg de reivindicació del sindicalisme, el nacionalisme, la cultura popular, i un seguit de memòries: Gaziel, Carner Ribalta o del comissari d’ordre públic Escofet. També va instigar el treball pioner de la periodista Montserrat Roig sobre els catalans deportats als camps d’extermini nazis. Ja com a responsable del Centre d’Història de Catalunya es preocuparia d’incentivar estudis a fons, com per exemple els de la Sanitat durant la Guerra.

Per conèixer a fons Josep Benet, i així també la història recent d’aquest país, són més que recomanables les imprescindibles primera part de les seves memòries (fins la caiguda de Catalunya el 1939) i la biografia de l’extraordinari historiador de la cultura Jordi Amat (des de 1939).

A l’e-Biblio hi trobareu sengles obres. Josep Benet, en el seu més pur tarannà, deixa obertes línies d’investigació per a conèixer la història i hi apunta els perills de dissolució del fet català. Segurament avui dia la seva veu caldria tenir-la en compte per la situació actual d’incerteses i de divisions polítiques:

• Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939) / Josep Benet Morell
• Com una pàtria : Vida de Josep Benet / Jordi Amat