CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MARGUERITE DURAS

4 d’abril de 1914. La primavera de l’any que esclatarà la Primera Guerra Mundial. En una localitat dels afores de Saigon, dita Gia Dinh, a la Indoxina aleshores colònia francesa, neix Marguerite Germaine Marie Donnadieu. És la tercera filla d’un matrimoni de colons, mestres d’escola: s’afegeix a dos nois, Paul i Pierre, que per la seva relació bé s’haurien pogut dir Abel i Caïm.
Aquell nadó és recordat avui com a narradora, dramaturga, guionista i directora de cinema i de teatre. Una dona amb una intensa vida, travessant i patint el segle xx, endurant pèrdues i malalties, sovint al bell mig de polèmiques.
Als set anys resta òrfena de pare. Durant dos anys la mare i els tres fills viuran a Pardilhan, al terme de Duras (Lot-et-Garonne), el poble d’origen del pare, retornant a Cambodja i de nou a Vietnam. De fet, la infantesa de Marguerite serà un prolongat anar i venir per les principals ciutats de la colònia. La mare obtindrà una concessió d’uns terrenys a la riba de l’oceà, al golf de Siam, per a fer-ne una plantació d’arròs … molta empenta, molt d’esforç, molta ambició,… resulten ser terres inundables. Una autèntica ruïna, una autèntica estafa.
Amb el seu caràcter ferreny, la figura materna imposarà uns codis de comportament ben particulars, amb un amor desaforat pel fill gran, de caràcter violent. Nogensmenys, Marguerite sentirà una tendresa especial pel germà mitjà, a qui acompanya sovint en la caça i les expedicions. A l’escola és una alumna brillant: destaca des de menuda en llengua, obtenint sovint les millors notes. La mare, però, pressiona per decantar-la a l’estudi de les matemàtiques.

Adolescent, als quinze anys coneix en un transbordador un ric comerciant xinès. És una passió instantània. Ell té vint-i-set anys. L’autora donarà versions diverses en la seva obra d’aquesta història, com de tota la seva vida, contribuint a crear-ne un mite. No en va, l’escriptor Edmund White, en dirà:
“Irracional, egocèntrica, eloqüent, imparable, Duras va deixar el seu senyal a les lletres, el teatre i el cinema francesos. La seva bibliografia abasta cinquanta-tres títols, encara que alguns són molt curts (La Pute de la côte normande només té vint pàgines). Elisabeth Schwarzkopf va dir una vegada que per ser una cantant d’òpera amb èxit cal tenir una veu característica i fer molt soroll. Segons aquests criteris, Marguerite Duras va ser realment una gran diva.”
En 1931, als disset anys, Marguerite se’n va a viure a la capital de la metròpoli, París. Hi estudia dret, matemàtiques i ciències polítiques. Seguidament treballarà al ministeri de les colònies. Es casa amb el poeta Robert Antelme a darreries de setembre de 1939, ja començada la Segona Guerra Mundial. Embarassada, el maig de 1942 perd el nadó al part.
Durant la guerra manté constants i sòlides relacions amb cercles intel•lectuals. En particular se sent fascinada pel crític literari Ramon Fernández; l’esposa d’aquest, a la braseria Lipp, li facilitarà el contacte d’un apartament sobre del seu, a la rue Saint-Benoît, punt de referència de l’autora a París fins a la seva mort. És el barri de Saint-Germain, és la rive gauche … Assoleix també en plena guerra d’editar una primera novel•la : Les impudents a l’editorial Plon, després de ser rebutjada per Gallimard i Denöel. Seguirà el febrer de 1944 La vie tranquille, ara sí, a Gallimard.
Marguerite Duras adopta aquest topònim com a nom de pluma. Només haurà firmat com a Donnadieu un treball d’encàrrec amarat de racisme i prepotència, L’empire français, el qual sempre voldrà bandejar del propi record i… del dels altres. Mantindrà molt bona amistat amb Betty Fernandez; compartiran dona de fer feines, tertúlies literàries… Els uns col•laboracionistes gairebé acèrrims, ells amagant resistents, pactant al final no saludar-se al carrer.
D’aquesta època són quatre quaderns preciosos on ja hi ha encetats els temes de la seva obra: Cahiers de guerre. És una bona lectura per apropar-se a Marguerite Duras.

Sota l’ocupació del III Reich farà feina com a secretària per a l’organisme que atorga el paper per a les edicions, un filtre per a la censura del nou règim. Un dels lectors de la institució, Dionys Mascolo, esdevindrà el seu amant. La col•laboració passiva es transforma en resistència, enrolant-se en el grup de François Mitterrand, qui també passa del pétainisme a les activitats contra el nazisme. En una emboscada és detingut Robert Antelme, arrestat i traslladat als camps d’extermini de Buchenwald i Dachau. Del neguit en l’espera del seu retorn n’escriurà El dolor, colpidor llibre on també es narra el retorn del cadavèric Antelme i la seva cura.

Acabada la guerra, l’autora s’afilia al potent Partit Comunista Francès de Maurice Thorez. És l’època de la reconstrucció, de la “república de les il•lusions”, en l’expressió de l’historiadora Georgette Elgey. Separada d’Antelme, el juny de 1947 té un fill, Jean, de Dyonis Mascolo.
El 1950 publica amb gran èxit Un barrage contre le Pacifique, obra inspirada en la història autobiogràfica de la concessió d’unes terres a la mare a Indoxina. A la tercera va la vençuda: gairebé aconsegueix el premi Goncourt i les vendes li permeten professionalit-zar-se, compaginant la lliure escriptura amb les col•laboracions a la revista Elle. Esdevé tota una personalitat de les lletres franceses i del món intel•lectual parisenc. En el vessant polític, milita de manera activa en contra la guerra d’Algèria. Escriu guions i teatre a més a més de novel•la i novel•la curta. Per exemple, publica el guió per a la pel•lícula Hiroshima mon amour d’Alain Resnais. A darreries dels anys seixanta començarà a dirigir films de caire experimental: India Song, Le camion, Agatha et les lectures illimitées,… sovint hi treballarà amb el seu fill Jean.

Demostrant opinions contundents, viurà una complicada militància en el comunisme, amb envitricollats afers a favor i en contra d’altres militants, com el cas de Jorge Semprún. Els seus espais vitals de l’època seran, a més a més de l’apartament de París, una casa de camp a Neauphle i un pis a Trouville, a la costa. Cau en l’alcoholisme de manera severa, en diferents recaigudes. Sembla que l’escriptura la salva, l’escriptura i l’amor perseverant del jove amant gai Yann Andréa. És així, que octagenària, quan la donen gairebé per morta i enterrada, publica el 1984 el llibre L’amant, èxit internacional. Hi narra el desvetllament sexual i sensual d’una adolescent. Finalment es veu recompensada amb el prestigiós premi Goncourt, el qual considerava que li havien regatejat per la seva militància política l’any 1950. D’alguna manera, reescriu aquest llibre el 1991 com a L’amant de la Chine du Nord, en part per posar distàncies amb la versió cinematogràfica de Jean-Jacques Annaud. Alhora, en una edat tan avançada, també tindrà l’experiència de fer d’editora d’una col•lecció literària per a la casa P.O.L.
Data d’aquell 1984 l’entrevista al programa Apostrophes: Duras vesteix un jersei de coll de cigne acanalat, una armilla negra al damunt. Ulleres grosses de pasta, soignée, les mans creuades … l’escriptora és ben disposada a l’interviu de Bernard Pivot. Una estranya barreja de feblesa i de duresa. Després de l’èxit inaudit de L’amant, Marguerite Duras ha tornat per la porta gran a la palestra de les lletres franceses i del món mundial. Lleument encongida, amb una mitja rialla encantadora, és Duras qui interroga sovint l’entrevistador. Desgrana la seva vida a l’Indoxina colonial, durant la guerra,… l’autora remembra la força de la mare, l’estat de salvatgeria de la seva infantesa, la manca de domesticació, malgrat ser filla d’una mestra. Critica fortament el racisme, la pertinença a una raça dels colonitzadors, d’una manera meridiana i clara.
Marguerite Duras sobreviurà a l’alcoholisme, es recuperarà d’un coma de cinc mesos… Mor a París el 3 de març de 1996, després d’una vida intensa. És un lloc comú, com el de dir que era un mite vivent enmig de polèmiques tempestuoses. Fou així.
Avui dia una moderna mediateca pública de París, especialitzada per a lectors amb handicaps de lectura, porta el seu nom. Un liceu francès a Hô-Chi-Minh -l’antiga Saigon- també. Hi ha un volum de la seva obra publicat a la Plèiade, dos volums més són anunciats per enguany. També s’ha editat un videojoc basat en la seva personalitat.
Autora fortament discutida per la crítica, se’n destaca sempre la diversitat i la modernitat de la seva obra, inscrita inicialment al noveau roman i saludada amb encoratjament per Raymond Queneau. La seva prosa, versàtil, es caracteritza per saber forçar en la justa manera la sintaxi. Temes recorrents de les seves obres són una sensibilitat a flor de pell, la solitud, les pors, l’alcoholisme, la capacitat humana d’adaptació i d’espera,… definitivament, el fil de la seva obra és la pròpia experiència vital.
Durant aquesta setmana trobareu una tria d’obres de Marguerite Duras, en francès i traduïdes, exposades a la nostra Biblioteca.

Títols de Marguerite Duras a la Biblioteca Joan Triadú:

L’amant. Trad. De Marta Pessarrodona. Barcelona : Tusquets, 2002. 140 p. N Dur
El amante. Trad. Ana Mª Moix. Barcelona : Tusquets, 1985. 146 p. N Dur
El amante de la China del Norte. Trad. Beatriz de Moura. Barcelona : Tusquets, 1991. 207 p. N Dur
La amante inglesa. Barcelona : Versal, 1986. 124 p. N Dur
El amor. Barcelona : Tusquets, 1999. 104 p. N Dur
El arrebato de Lol V. Stein. Barcelona : Tusquets, 1987. 154 p. N Dur
Días enteros en las ramas. Trad. Juan Petit. Barcelona : Seix Barral, 1957. 191 p.        N Dur
India Song. Barcelona : Fontamara, 1985. 172 p. N Dur
El marí de Gibraltar. Trad. De Carme Vilaginés. Barcelona: Edicions 62, 1990. 327 p.  N Dur
Moderato cantabile. Trad. Joan Casas. Barcelona: Edhasa, 1986. 125 p. N Dur
Los ojos azules pelo negro. Trad. Clara Janés. Barcelona : Tusquets, 1987. 139 p.        N Dur
Savannah Bay. Trad. Marta Pessarrodona. Barcelona : Edhasa, 1986. 48 p. T 831 Dur
El Square. Trad. C.B. Agesta. Barcelona : Seix y Barral, 1957. 125 p. N Dur
El teatre de l’amant anglesa. Barcelona : Edicions de 1984, 1996. 104 p. T 831 Dur
Yann Andréa Steiner. Barcelona : Plaza & Janés, 1993. 107 p. N Dur

Sobre Marguerite Duras:

Andréa, Yann. M.D. Marguerite Duras. Trad. Ana Mª Moix. Barcelona : Tusquets, 1985. 142 p. 92(Dur) And
Adler, Laure. Marguerite Duras. Trad. Thomas Kauf. Barcelona : Anagrama, 2000.  638 p. 92(Dur) Adl
Lebelley, Frédérique. Marguerite Duras o el peso de la pluma. Trad. Thomas Kauf. Barcelona : Martínez Roca, 1994. 348 p. 92(Dur) Leb
Marguerite Duras: un programa de Bernard Pivot. [enregistrament vídeo] Barcelona : Editrama, 1986. 115’ Realitzada el 1984 DVD 831(Dur) Mar
White, Edmund. “Enamorats de Duras”. A: L’avenç. Núm. 338. Set. 2008, p. 26-31          R 9 Ave
Cabré, Mª Ángeles. “Escribir el silencio”. A: Quimera. Núm. 202. Abr. 2001, p. 40-42     R 80 Qui

Dels diccionaris, definició d’endurar: suportar amb una paciència constant, suportar la falta de menjar o altra privació, enyorar, patir, perseverar,… podem dir que en l’escriptura, Marguerite Duras, va endurar la por, el neguit, el pes de la vida, els maltractaments de la infantesa. Tot i haver esdevingut un personatge, una icona de la cultura, cal acostar-se a les seves obres fent net de prejudicis. Endurar.