Carta als reis.
20 de desembre de 2012
Tina Vallès (1976) és llicenciada en filologia catalana, traductora, correctora i una de les pioneres dels blocs literaris en la nostra llengua. Ara mateix està de plena actualitat, perquè és la flamant guanyadora del Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, atorgat per Omnium Cultural a la Nit de Santa Llúcia d’enguany i celebrada a la ciutat de Tarragona.
Com a traductora, una de seves feines més recents és l’últim còmic de Mortadel·lo i Filemó, Londres 2012 : una aventura de Mortadel·lo i Filemó, especialment aplaudida pel seu autor, Ibáñez.
En la seva vessant d’escriptora, és autora de diversos llibres infantils. La seva bibliografia inclou, a més a més, la novel·la curta Maic i els llibres de relats L’aeroplà del Raval (2006) basat en el bloc homònim, Un altre got d’absenta (2012) i el guanyador del Premi Mercè Rodoreda, El parèntesi més llarg.
Us oferim una de les seves narracions, publicada al seu bloc Ganxet sota les pedres l’any 2011 i que molt amablement ens ha cedit.
Carta als reis
Van trucar a la porta i era un tronc amb cara i ulls que venia per quedar-se. Mandarines, menjava mandarines, deien. El van col·locar en un racó del menjador i el van tapar amb una manta perquè no tingués fred. Primera notícia: els troncs podien patir fred. I el tronc, tot i que no es movia, tot i que la seva boca era una línia de llapis vermell, es menjava totes les mandarines que li posaven, això sí, sempre en la intimitat.
Cada matí, tocava posar la mandarina al tronc i obrir una finestreta del calendari de cartró ple de xocolatines. La mare no li deixa menjar mai xocolata, però des de l’u de desembre que cada dia després d’esmorzar li fa obrir la finestreta, comptar els dies que falten per al vint-i-cinc i menjar-se la xocolatina amb forma d’estrella o avet o regal.
A l’altre racó del menjador hi tenen un avet. És mort, perquè té el tronc tallat. El pare el va portar molt orgullós un dia després que arribés el tronc. La mare va treure tot de boles i cintes brillants i una estrella gegant i horrorosa i va representar que decorar-lo era divertit. Els mobles blancs i sobris del menjador desentonaven amb l’estridència de la decoració de l’arbre. No podia evitar pensar que al tronc potser li entristia veure aquell avet encara amb branques i tot un bé de Déu de verd.
A l’escola li van parlar d’un avi gras vestit de vermell que el dia vint-i-cinc entra a casa i deixa regals. És un senyor amb barba blanca, bé, no, uns quants senyors, perquè el carrer n’anava ple, a les botigues regalant caramels, als aparadors movent-se com robots, als balcons penjant com lladres vulgars. I ja teníem que el dia vint-i-cinc ella es menjaria l’última xocolatina del calendari de cartró, el tronc cagaria regals, a sota de l’avet també hi hauria regals i… El senyor gras vestit de vermell entraria per la finestra a portar encara més regals?
I va i l’àvia li pregunta si ha fet la carta als reis. Quins reis? Tres senyors que vénen de lluny en camell i que volen saber quines joguines vols, que els en facis una llista i vagis a portar-la al seu patge, que és com un ajudant que té que es pinta la cara de negre i es deixa trossets sense pintar. Però si el tronc, el senyor gras i l’avet ja li portaven tot el que volia, què més podia demanar?
Com més s’acostava el dia vint-i-cinc, més atabalada estava. Xocolatina, mandarina, els adorns de l’avet, la tristor del tronc, la invasió de senyors grassos vestits de vermell… I ella que encara havia de fer la carta.
«Benvolguts reis d’Orient. Vull que demà sigui un dia normal. Vull que la xocolata torni a ser una cosa prohibida que el pare em dóna d’amagat de la mare. Vull menjar-me jo les mandarines. Vull que el menjador torni a ser blanc i avorrit. Vull que els avets tinguin arrels i visquin al bosc. I vull que els senyors grassos vestits de vermell se’n tornin a casa seva i no entrin a les cases dels altres sense avisar. El món s’està tornant boig i em fa por el dia vint-i-cinc. Feu-hi alguna cosa, si de debò sou reis mags. Ah, i no em porteu res, a partir del vint-i-cinc tindré de tot i més. Gràcies.»
