Dia 31: Recuperem la memòria d’Aitona gràcies a Atles de l’oblit de Teresa Ibars

Ibars, Teresa. Atles de l’oblit. Lleida : Pagès Editors, 2019. 176 p.


Aitona, poble de la riba baixa del Segre, tradicionalment el Segrià Sec o les Garrigues històriques, va conèixer a la segona meitat del segle passat un abans i un després amb el cultiu intensiu d’arbres fruiters; una història compartida amb les terres de Lleida, la Noguera i l’Urgell que han flirtejat entre el secà i l’anhelat regadiu: un poble que mirava d’esquivar la força del secà i se n’allunyava … tal com ens diu l’autora d’aquest Atles de l’oblit:

Sembla que a casa nostra també seguíem de prop el creixement del poble que, amb el pas del temps i el benestar que va portar a la majoria de cases la fruita, fugia del nucli. De fet tota la vila, igual que la carretera que hi arribava, mirava d’esquivar la força del secà i se n’allunyava mentre tendia cap a aquell futur ple d’aigua i de braçals que donaven tant.

Avui Aitona ha esdevingut una fita turística en el temps de la florida dels arbres fruiters; en aquell mar de colors rosats i blancs de presseguers, pomeres, pereres… que després es fan d’un verd tendre; enrera han quedat els camps de cotó, de panís, … Avui, Teresa Ibars, historiadora, és arxivera a la Diputació de Lleida. Ha escrit vàries obres de caire històric i, ja fa un any, va publicar aquesta delicada, però alhora ben incisiva, obra de narrativa memorialística : Atles de l’oblit.

Teresa Ibars (1962), filla de casa Felibet -”pobres no de solemnitat, però pobres”- ja va néixer a la segona casa de la família al carrer de la Barceloneta, a l’eixample cap el riu del poble antic d’Aitona, poble presidit per la imponent església barroca de Sant Antolí i les restes del castell: cases adossades on “no sobrava res a ningú”.

Atles de l’oblit està escrita en un to sobri, traçant una geografia completa de la memòria de l’autora, i així d’Aitona : geografia en el sentit més extens possible : un atles de sentiments, de decisions, de sensacions perdurables, de fets trivials i de fets trascendentals, … i és clar, de llocs i de persones. Arran de les visites setmanals al seu pare, malalt d’alzheimer, Teresa Ibars traça aquest mapa de lluita contra l’oblit. No en va dedica l’obra “als que saben que recordar és existir”.

Segurament l’encert de Teresa Ibars és saber interpel·lar als lectors i a la seva memòria, potser especialment als que han tingut vivència en pobles petits… o de la greu malaltia.

També és un dels atots del llibre, sens dubte, l’acurat lèxic natural del parlar d’Aitona – pels forans, hi ha un glossari on s’expliquen les paraules, fins i tot les que no surten als diccionaris. Les angorfes, les secles, les mansanes, el garrotillo, les engrinetes, el baldador, les estances ensenderades, …

Com a bona historiadora, l’autora fa apunts del passat del poble a ‘L’espai i el nom’ parlant de la família de cacics dels Jaques, de Sofia Quer (una de les primeres feministes de Catalunya), de les carlinades, la construcció del canal de Serós i del poblat de la Central… també de la Guerra Civil, tot i que s’estima més tractar amb discreció els intríngulis de la situació, centrant-se en la tragèdia humana, explicant l’arriscat enterrament d’un familiar. En tot, doncs, hi ha la mirada completa – diguem-ne científica- de l’autora des de l’antropologia, l’economia, la moral.

“El passat sembla infinit, però no n’és pas tant! Les casualitats no existeixen en la literatura. Tampoc en la història i tot porta a tot d’una manera entrelligada que cal no obviar”. (p. 84)

No hi manca, per tant, el coneixement i l’habilitat en reportar tots els grans canvis socioeconòmics des d’una situació general de pobresa a una de benestar compartit. La frenqüent mortalitat infantil d’una època -i no tan llunyana en generacions- s’expressa en les sopes escaldades que esmorza el pare; una educació autoritària i pobra que fa exclamar a Ibars “tot plegat, déu n’hi do el que costava créixer i educar-se” ; les compres a les botigues del poble des de l’escassetat a més abundància: la compra de brillantina o laca a granel, l’arribada de les bosses de ràfia,… i sempre presents una corrua de ‘formigues negres’, les padrines que endolades eren a pertot amb el seu esforç a endurar i a perdurar.

Teresa Ibars ens apropa al paisatge humà personal, familiar, dels veïns i dels personatges del poble (lloro inclòs) en un magnífic relat memorialístic. Tornem-ho a dir: incisiu, delicat i sobri sobre la memòria de la vida de les persones:

“Ara, de tot allò no queda res. Tan sols en el cos quiet i inexpressiu del pare que algun cop els crida d’esme.
La resta s’ha esfumat”.

Amb la lectura d’aquest llibre, però, potser no s’ha esfumat ben bé del tot. Si aneu a Aitona, o ja hi heu anat, o encara que no hi aneu mai, llegiu-lo.

Imatge: www.fruiturisme.info

No obstant, aquest llibre no disposa ara com ara de versió digital; el podrem trobar a les biblioteques quan tornin a obrir -o de contraban, seguint totes les mesures higièniques, amb algú que el tingui. Mentrestant, es pot gaudir de la conversa que varen tenir arran de la publicació del llibre Xavier Graset i l’autora. No cal dir que estarem amatents a noves obres de Teresa Ibars.

Per saber-ne més:

Altres obres de l’autora:

ETIQUETES: Atles de l'oblit, Dia 31: Recuperem la memòria d'Aitona gràcies a Atles de l'oblit de Teresa Ibars, Pagès Editors, Teresa Ibars